Pobles de sagrera: característiques

Podem assenyalar algunes de les característiques més importants dels pobles de sagrera:
- Tenir l’església parroquial en una posició central (fet que no vol dir que no hi hagi alguna excepció, fruit dels canvis posteriors, com s'esdevingué a Sant Feliu d’Avall).
- El radi de la sagrera era de 30 passes, comptades a partir de les parets de l’església (només en algunes escasses excepcions és feien més o menys passes). Les mides podien, però, variar una mica d’un lloc a un altre, segons com es feia la medició i segons la grandària de l’església. En principi, com explica un document, hom triava una persona a la qual se li feien fer trenta passes en cadascuna de les quatre direccions.
- L’espai de la sagrera podia tenir una planta arrodonida, poc o molt ovalada, o bé, molt sovint, tenia una planta rectangular.
- La sagrera era formada per sagrers, que era l’espai tingut per cada persona al voltant de l’església. Cal no confondre aquestes dues realitats, tot i que quan es parla de sagrers normalment cal pensar que hi havia una sagrera.
- La sagrera va poder arribar a ésser totalment edificada, encara que sovint només ho fou d’una manera parcial. Hi hagué algunes sagreres que fracassaren i no arribaren a esdevenir el centre d’un poble. Aquest fracàs va poder ésser en un moment inicial o en una etapa tardana, ja al final de l’edat mitjana, en el moment de la crisi demogràfica. Cal pensar que usualment, com és lògic, es feien les cases a la banda meridional o oriental, abans que al costat nord.
- La sagrera també incloïa normalment el cementiri.
- A la sagrera, a part de la necròpoli i dels habitatges, també hi havia cellers i potser sitges, on es guardaven les collites (de fet, els cellers usualment foren anteriors a les cases). Aquest fet, en algunes comarques de la Catalunya septentrional, fou tan important que féu que, ja de bon principi, les sagreres s’anomenessin gairebé sempre celleres.
- La sagrera pogué arribar a ésser fortificada. El procés de fortificació, de creació d’uns valls, d’unes muralles, d’unes torres o bestorres i d’uns portals, generalment va ésser poc o molt tardà, força posterior al moment inicial de constitució de les sagreres. En certa manera representà una traició dels ideals inicials, que havien portat a la constitució de les sagreres com a espais sagrats i protegits per l’Església.
- Dins l’espai de la sagrera hi pogué arribar a haver una casa forta o àdhuc un castell, tot i que això també traïa la concepció original de la sagrera.
- Al voltant de les cases que ocupaven la sagrera es pogueren edificar nous barris. De vegades, tal com ha estat estudiat al Rosselló, hi hagué una diferenciació entre la vila externa i la sagrera, nucli de la població. Fins i tot, podia esdevenir que el senyor d’aquest barri exterior no fos pas el mateix que el senyor de la sagrera.
- El moment de constitució de les sagreres fou bàsicament el segle XI. Això no impedeix que, com estudià Aymat Catafau, aquest espai sagrat de vegades no comencés a ésser habitat permanentment fins a un moment més tardà i, àdhuc, que no és consolidés definitivament com a lloc d’habitació fins al final de l’edat mitjana. Foren, però, tan importants els decennis posteriors a l’any 1000 per a la constitució de les sagreres, que, en aquelles comarques de la Catalunya Nova que, a l’inici del segle XI, depenien dels musulmans, predominaren els pobles castrals i, per tant, els pobles eclesials hi foren molt rars.